Die Basis
Diesen Text haben wir bereits früher auf deutsch veröffentlicht. Für die Übersetzung ins Katalanische danken wir Eduard Abelenda.
A Catalunya, a partir del 2012, es posa fi a les curses de braus. L’estiu de l’any passat, el parlament d’aquesta regió autònoma del nord d’Espanya va resoldre a favor de la protecció dels animals i en contra de la tradició. D’aquesta manera, Catalunya és la segona regió d’Espanya, després de les illes Canàries, que tancarà les seves arenes definitivament. Però la decisió en contra de l’esport nacional espanyol no vol pas dir immediatament que els catalans no tinguin cap sentit del que són les tradicions esbojarrades. Tot al contrari. El mateix any en què les curses de braus han estat prohibides a la regió d’Espanya econòmicament més potent, els catalans han obtingut de la UNESCO el títol de patrimoni cultural immaterial de la humanitat per als seus Castells.
La paraula equivalent a „Castell“ seria „Burg“ en alemany. Els castellers es van enfilant uns sobre els caps i les espatlles dels altres i aixequen torres humanes de fins a deu pisos. No és només metafòricament que aquestes torres semblen castells; també reflecteixen els habitants d’un castell o d’un poble, ja que tothom pot formar part de la pinya. A sota de tot, al mig, hi ha els homes més fornits; estrictament amb les espatlles més amples. Reben el reforç d’altres fileres de companys que formen la base de la torre. Com més alt és el pis, més lleugers són els castellers i, és clar, també més joves. Al tronc del castell s’hi poden trobar moltes dones i al pom de dalt s’hi enfilen els més petits de tots. D’aquesta manera la pressió es reparteix equitativament des del capdamunt fins a la base del castell. El qui està a sota certament ha d’aguantar més pes, però els ulls dels espectadors i les esperances de la colla es dirigeixen a les enxanetes del cim.
En el seu documental de l’any 2006, Gereon Wetzel va mostrar el dia a dia d’una de les colles més velles de Catalunya, la Colla Jove de Valls. Hi ha mares ambicioses que volen veure els seus fills a dalt de tot, baralles de galls entre els caps de colla, rivalitats amb les colles competidores i, és clar, els concursos que esgoten els nervis en els quals guanya qui carrega –i sobretot qui descarrega– el castell més alt i espectacular sense accidents. És la cosa més important entre les coses poc importants; tant si es diu en alemany com si es diu en català.
L‘escena més bonica de la pel·lícula mostra la Colla Jove en una competició important. Mentre a l‘antiga plaça de braus on té lloc el concurs s‘hi desplega una pancarta colossal amb l‘escrit „Catalonia is not Spain“, els castellers de la colla s‘ocupen de discutir els darrers detalls de la seva tàctica. Completament concentrats, no mostren cap mena d‘interès per una lluita política i cultural relacionada amb les aspiracions d‘autonomia per a Catalunya que, de vegades, s’aprofita dels castells pel fet de ser una particularitat cultural de la regió.
A la pel·lícula de Wetzel s’hi percep en bona mesura el que la UNESCO explica sobre les idees centrals referents a l’atorgament de títols en la seva „Convenció per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial“.
Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i els grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la naturalesa i la seva història, els infon un sentiment d’identitat i continuïtat i contribueix, per tant, a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana. Als efectes d’aquesta Convenció, es tindrà en compte únicament el patrimoni cultural immaterial que sigui compatible amb els instruments internacionals de drets humans existents i amb els imperatius de respecte mutu entre comunitats, grups i individus i de desenvolupament sostenible.
Per a un desenvolupament sostenible dels castells també hi hem de comptar les mesures de seguretat que cal seguir per tal que les torres humanes trencacolls, quan no reïxen i s’ensorren, no comportin cap víctima mortal ni cap ferit greu com s’esdevenia de vegades en temps passats. Per exemple, els castellers més petits que s’enfilen fins al pom de dalt des del 2005 han de dur casc.
Ara que hi som: els diligents catalans no són pas l’única regió espanyola les particularitats culturals de la qual la UNESCO ha declarat mereixedores de protecció especial. També han estat conferits quatre títols més: al Flamenco andalús, a l’anomenat Cant de la Sibil·la de l’illa de Mallorca, i finalment –que bona– a la Dieta Mediterrània.
Traducció: Eduard Abelenda
